dimecres, 28 d’agost del 2013

Escaldà a Montitxelvo. Diumenge 1 de setembre a les 9h del matí.

  Entre molts actes, l'ajuntament de Montitxelvo ha organitzat una escaldà de raim pel diumenge 1 de setembre a les 9h. Es tracta d'una serie d'activitats per tal de promoure la recuperació d'aquesta mostra de cultura de poble, del treballs que feien els nostres iaios.

És una activitat gratuita i oberta a tot el públic, doncs l'elaboració de la pansa era una feina on tota la familia hi colaborava. Estariem encantats que compartireu amb nosaltres aquest matí de diumenge, convidats esteu


 L'escaldà de raïm:
L’escaldà del raïm moscatell és una feina que està testimoniada des de temps dels romans, encara que a la Vall d’Albaida pareix ser que la podem datar des de finals del segle XIX fins la dècada de 1970.

I perquè escaldar el raïm? La raó no és altra que la pluja, eixos ruixats de finals d’estiu que podien malbaratar el procés d’assecat del raïm. I és que, a diferència de la pansa verge que s’elabora a Màlaga o Grècia, la qual necessita de unes tres setmanes d’exposició al sol, a les conegudes com comarques centrals valencianes es va crear aquesta tècnica del escaldat del raïm per tal de clavillar els grans de raïm i així accelerar el procés d’assecat. 

I com s’escalda? Anem per feina. Abans que res, calia els dies previs tota una sèrie de feines, com la neteja de l’era, la reparació cabaços, canyissos, pilons i totes les ferramentes relacionades amb l’elaboració de la pansa. D’altra banda, el dia abans s’omplia amb cànters la caldera i s’arreplegava la llenya per a nodrir el fornal. I òbviament, calia veremar el raïm... 

De bon matí, abans d’eixir el sol, la xemeneia del fornal ja treia fum, i és que calia posar-se prompte en marxa per tal d’evitar les hores de més sol. Una vegada bullia l’aigua, tindríem la feina més complicada, encertar la proporció de sosa càustica que s’afegia a l’aigua per tal de que aquesta reacció química clavillara el raïm. Aquesta feina era reservada per als homes més majors, més experimentats, doncs si es posava poca sosa el raïm no es clavillava i si se’n passaven el raïm s’esclatava. Per tal de donar-li una mica de color, eixe daurat tan característic de les panses de moscatell, s’afegia a la caldera les anomenades herbes panseres: la jolivarda i la sorrosca. 



Un ajudant omplia la cassa amb cinglots de raïm. L’escaldaor passava la cassa per dins de la caldera bullint uns tres o quatre segons per tal que la barreja de aigua, sosa i herbes fera el seu efecte. A continuació abocava el raïm al canyís.

I ací entraven en joc les dones, per tal de que s’assecara de forma el més uniforme possible escampaven amb les seues mans els cinglots de raïm per tot el canyís. Una vegada el canyís estava ple, es portava entre dues persones a l’era.
La col·locació dels pilons o daus era tasca dels més menuts, un a cada cantó del canyís i un al centre. Un fet aparentment sense massa transcendència, però clau a l’hora d’empilar. Perquè quan es posava núvol, es preveia pluja o una bona rosà, calia protegir la pansa de la humitat dins del riurau, posant un canyís damunt de l’altre. I era gràcies als pilons que la pansa no es xafava pel pes del canyís superior. 

L’assecament de la pansa era un procés variable, entre sis i deu dies, depenia de l’oratge, i cada dos dies calia girar els cinglots per a que el sol fera el seu efecte per tot el raïm. Una vegada el raïm s’havia transformat en panses, es posava en cabaços de 50 quilos (quintars) i esperava a les cambres que els corredors del comerciants anglesos el portaren a Denia. 

Així entre l’escaldà i els riuraus (uns quaranta existien a Montitxelvo a la dècada de 1930), els nostres guelos esquivaven els imprevisibles ruixats i aconseguien les riques panses de moscatell.
 
Ací teniu un enllaç per tal d'arribar al Riurau de Mahiques
https://maps.google.es/maps/ms?msid=207559656542711103552.0004e4fd37ec61e2e1746&msa=0&ll=38.88968%2C-0.342298&spn=0.003457%2C0.004823